Irònic, oi?

I quan sembla que tornes a ser feliç, que tornes a somriure, que tornes a veure la vida en color, te'n adones de que és només un somni, que res del que t'està succeint és real, que tot ho envolta la falsetat.

Tota aquella il·lusió que et feia viure, s'ha convertit en aquelles ganes boges de desaparèixer que t'ofeguen bruscament.

Per moltes paraules sabies que puguis sentir, res no es mou dins teu, res no canvia, tot segueix igual, tu i la teva tristesa, la teva desilusió sense fonaments ni raó de ser.

Saps que només hi ha una cosa que et pugui fer somriure, el problema és que és la mateixa que t'entristeix.

I saps que ni tot és blanc ni tot és negre, però inconscientment t'auto impedeixes escollir una alternativa millor, irònic, oi?

Fingir

Donar com a certa (una cosa imaginada).

Donar existència mental (a una cosa no real).

Quan fingim,
caiem en el joc de la nostra pròpia mentida
per evitar la realitat...

Quan fingim,
què n'és de la nostra vida,
si res és de veritat?

Quan fingim,
què són els somriures
sinó mostres de falsetat?

Quan fingim,
és per egoisme,
o per no ferir qui tenim al costat?

I...per què?

Doncs no hi ha un perquè raonable...

Fem coses que no volem fer.

Diem coses que no pensem.

Fem veure que som qui no som.

Somriem sense estar contents.

...


I així una llarg llistat d'accions que duem a terme sense un per què real.
Falta de personalitat, punts de vista estranys, por, complexe d'inferioritat, filosofies ofegades, ments inteligents però sense principis, el costum de viure sotmesos a un exili interior...?

Doncs no es troba un perquè raonable...